10 de desembre de 2015

La sobreexplotació dels oceans

Per què exhaurim els recursos del 71% del planeta? TERESA TURIERA (Diara ARA)
La pesca, a Catalunya i al món, s'esgota. La degradació dels ecosistemes, l’augment de la temperatura de l’aigua i de l’acidificació dels oceans, i la multiplicació de les captures facilitada per les noves tecnologies i arts de pesca han portat a una sobreexplotació dels recursos disponibles arreu del món. Incentius com les subvencions al sector pesquer o els elevats preus afavoreixen una pesca intensiva que no només crea conflictes en determinats països, sinó que malbarata els fons marins i impedeix la regeneració d’aquest preuat recurs natural. Actualment es produeixen cada any al món prop de 80 milions de tones de pesca marina, un sector que ocupa 34 milions de persones. Segons la FAO, prop del 80% de les espècies considerades d’interès comercial estan en situació de gran explotació. Sobre el paper, els organismes internacionals i la majoria de països estan d’acord a afavorir sistemes de pesca sostenibles que permetin la conservació dels ecosistemes i la regeneració dels bancs de peixos. Però la realitat és ben diferent. Segons explica Jordi Lleonart, investigador de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (CSIC), “els governs tenen molt poc en compte les advertències dels científics. Pesa més la influència de les grans indústries pesqueres, que només persegueixen els alts rendiments a curt termini, i això ha fet que d’una aparent sobreabundància s’hagi passat a un escenari de sobrepesca pràcticament universal”.
Els últims 60 anys s’ha multiplicat la producció pesquera, però si el 1950 un 80% de la captura era de pesca marina, ara aquest percentatge s’ha reduït a un 49%. Un 21% del peix que consumim prové de granges marines (peix capturat viu i engreixat al mar en gàbies); el 23% ve de l’aqüicultura en aigua dolça i un 6% de la pesca en aigües continentals. Segons dades de la FAO del 2011, la Xina és responsable d’un 37% de la pesca extractiva i de l’aqüicultura mundial, seguida d’Indonèsia (7,7%), l’Índia (5%), el Perú (4,7%) i la UE (3,5%), on Espanya, Dinamarca i el Regne Unit, per aquest ordre, són els que més pesquen. El consum de peix al món ha augmentat de 9,9 kg per persona i any durant els anys seixanta a més de 17 kg. A Espanya cada persona consumeix prop de 30 kg de peix a l’any. Al Mercat Central del Peix de Mercabarna han detectat un augment del consum de peix de proximitat i el peix procedent de l’aqüicultura ja suposa el 23% del total de les vendes.
Prop de 1.000 milions de persones al món tenen el peix com a font principal de proteïna animal. Per a països com Bangla Desh, Cambodja, Gàmbia, Indonèsia o Sierra Leone, el peix proveeix el 50% de les proteïnes animals a la dieta dels seus habitants. Però al marge de la sobreexplotació, entre un 8% i un 16% de les captures de pesca marina (de 7 a 20 milions de tones anuals segons diverses estimacions científiques) són considerades rebuig i llençades al mar, perquè són espècies poc apreciades o desconegudes pels consumidors, i ofereixen uns marges econòmics insuficients. Bona part d’aquests peixos ja són morts quan tornen a l’aigua. Els experts reclamen mesures més estrictes per al control del rebuig i, sobretot, un canvi radical en la gestió pública i el sistema de subvencions, que fins ara han beneficiat la pesca extractiva de les grans indústries i han deixat morir les arts tradicionals, més respectuoses amb el medi, que sí que tenien bon rendiment quan els oceans no estaven sobreexplotats.
Algunes projeccions científiques no exemptes de polèmica calculen que el 2048 el 100% dels recursos pesquers estaran esgotats si la nostra societat no pren consciència de la gravetat de la situació.

4 comentaris:

  1. Natalia de Cabo: Quan nosaltres mengem, realment no es adonem de tot això, però quan ho llegeixes, et poses a pensar en totes les vegades a la setmana que menges peix i tots els tipus i que la teva família no és l'única en el món.
    Penso que es súper important tenir en compte les advertències dels científics, encara que, com sempre, els diners van primer.
    Penso que un país que no menciona i que també consumeix molt de peix és el Japó. Potser estic equivocada, però quan a mi em parlen de menjar japonès, el primer que em ve al cap és el sushi (peix cru). Si la seva alimentació es basa en això, segurament també deu haver un risc important de desaparició en les espècies que s'utilitzen per preparar aquest menjar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Natàlia: La sobreexplotació és un dels problemes mediambientals de primer ordre. No tan sols perquè posa en perill ecosistemes naturals, sinó que posa en perill en aquest cas la nostra alimentació. Aquí cal afegir el creixement de la població humana cada any i del repartiment no homogeni dels recursos. Potser hem de ser imaginatius amb les solucions i posar terminis a les pesques ajuda però potser la potenciació de les piscifactories pot ser una ajuda. Tot i que un dels menjars predilectes dels japonesos són les balenes......

      Elimina
    2. Sembla impossible el fet de creure que, avui en dia, es pugui valorar més una economia que la sostenibilitat d’éssers vius i, en definitiva, del nostre planeta. Un dels punts que trobo més sorprenents i a la vegada intolerables és el que explica les quantitats de peixos que es llencen pel simple fet de no ser comercials o atractius i se’ls retorna al mar un cop són morts, quan es podrien aprofitar per exemple, per persones del tercer món que segur que de ben segur que no s’hi fixarien en el tipus de peix que és.

      Elimina
    3. Gràcies Adriana. Són situacions difícils d'entendre però una mica producte de la societat del consum. La relació diners i ecosistema sempre resulta una combinació molt perversa.

      Elimina